Mesures per a la conciliació de la vida laboral i familiar

A Catalunya quan es parla d’aconseguir el plena ocupació en realitat es fa referència a l’obtenció del plena ocupació femení, ja que la taxa de desocupació masculina és reduïda mentre que la femenina la duplica folgadament. Partint d’aquesta situació, l’autor fa una classificació de les polítiques per a fer compatible l’esfera professional amb els deures familiars segons la seua eficàcia.

A Catalunya quan es parla d’aconseguir el plena ocupació, ens estem referint en concret a l’obtenció del plena ocupació femení, perquè la taxa de desocupació masculina és ja prou reduïda, mentre que la femenina, en canvi, la duplica folgadament.

La taxa d’activitat femenina (és a dir, el percentatge de dones que treballen sobre totes les que estan en edat de fer-ho) és també molt baixa, quasi vint punts inferior a la dels hòmens.

Quan s’analitza amb detall l’Enquesta de Població Activa es comprova que, per segments d’edat, les taxes d’activitat de l’home i la dona són sensiblement iguals fins als 28 anys, i que a partir d’aquesta edat la taxa femenina cau en picat fins als 45 anys, moment en què torna a aproximar-se a la masculina.

La relació entre maternitat i abandonament del mercat de treball està molt clara, perquè veiem que la dona és afectada especialment en els anys en què té els fills.

Això és negatiu, però ho és en major grau per quant aquesta etapa de la vida laboral és clau per al desenvolupament professional i per a l’accés als alts nivells de l’empresa o de les administracions, i és precisament quan, per motius familiars, un alt percentatge de dones abandonen provisionalment la població activa.

Després, moltes d’aquestes dones es reintegren a l’activitat laboral, però no sols tenen grans problemes per a obtenir un lloc de treball. També han perdut la possibilitat de promoció i d’arribar a llocs directius, siga quin siga la seua titulació o els seus mèrits acadèmics.

Partint d’aquesta realitat, ja es porten molts anys fent grans esforços i adoptant tot tipus de mesures perquè siga possible a les dones (i no sols a elles), la conciliació de la vida familiar i laboral.

És àmplia l’experiència acumulada i els resultats no han sigut roïns globalment considerats. No obstant, i com hem esmentat anteriorment, el fet que la taxa de desocupació femenina siga el doble que la masculina, i el fet que la taxa d’activitat siga vint punts inferior, indica que encara és necessari redoblar esforços i, sobretot, seleccionar aquelles accions i incentius que han sigut realment útils, separant-les d’aquelles altres benintencionades però inútils, i eliminant, per cert, les que han tingut efectes diametralment oposats als perseguits.

Esmentarem breument els tres grups:

1è.- Mesures ben orientades però d’eficàcia molt limitada. Bàsicament es refereixen a tot el que es refereix al repartiment equitatiu de les responsabilitats familiars i de l’atenció dels fills entre hòmens i dones. Són de sentit comú, per descomptat, i s’han de continuar incentivant, però aquesta valoració no ha d’amagar que avui per avui són molt pocs els hòmens que, per exemple, es prenen el permís que els correspon per paternitat, o per lactància, o per malaltia dels fills. Continua recaient sobre les mares aquesta tasca, la qual cosa pot ser sens dubte masclista, però que després influeix que els tribunals sentencien quasi sempre la custòdia dels fills menors a favor de les mares, en els casos de divorci.

S’ha arribat al punt de proposar que el baró haja de gaudir obligatòriament el permís de paternitat ho desitge o no (actualment la legislació fixa un període de 10 setmanes que podria gaudir el pare o la mare), la qual cosa envaeix, fins i tot, la capacitat de triar dels treballadors. En l’actualitat es debat sobre la conveniència d’instaurar un “permís de paternitat” de set dies de durada, millor dit permís per naixement de fill, per a no confondre amb el període citat anteriorment, Arribant a plantejar-se una durada de 15 dies.

2n.- Mesures que han resultat contraproduents amb l’objectiu perseguit. Encara que puga semblar estrany també n’hi ha, i és evident que han de ser detectades i eliminades. Són, bàsicament, aquelles mesures que tenen un impacte econòmic sobre les empreses i que, per aquesta raó, acaben encarint per a l’empresari la contractació femenina en relació amb la del baró.

Per a ser exactes, aquest tipus de mesures ja estan en franca revisió. Per exemple, el que l’empresa córrega amb els permisos durant l’embaràs, les situacions d’Incapacitat Temporal prèvies a la maternitat, el període de lactància, o com es feia antigament amb la pròpia maternitat. En general, i açò val per a altres col·lectius igualment, un excés de protecció sobre un grup concret pot conduir a efectes oposats als pretesos, si s’encareixen, dificulten, o penalitzen aquests contractes.

3r.- I per fi, queden les mesures que han resultat realment eficaços, i que també és necessari analitzar per a dotar-les de major eficiència o per a estendre-les el més possible.

En general, aquestes mesures tenen com a denominador comú que són més d’estímul que coactives, que permeten a les empreses una gestió flexible dels recursos humans i que, encara en el cas que suposen un cost per a les empreses, ofereixen un marc fiscal que minimitza aqueix efecte o unes contrapartides de productivitat que ho fa assumible.

Estem parlant, concretament, de la flexibilització o reducció del temps de treball, de l’oferta de serveis de vals de menjar, guarderia o formació a càrrec de l’empresa, dels nous segurs de teleassistència o d’ajuda domiciliària per als parents dels empleats, de fórmules de teletreball i videoconferència i, en general, de tot el que permet a hòmens, i singularment a dones, tenir una dedicació professional sense desatendre les seues obligacions familiars. Fins i tot en aquest apartat es poden introduir millores. Per exemple, està sent més eficaç oferir vals que ajuden a costejar una guarderia privada que establir les pròpies guarderies d’empresa, fórmula només viable en uns casos molt concrets, amb una altíssima acumulació de mares jóvens (el cas d’un hipermercat, per exemple).

En una dimensió semblant, les ajudes econòmiques que l’Estat facilita quan es tenen fills menors haurien de supeditar-se que ambdós cònjuges treballen (perquè es donen a canvi que ambdós mantinguen la seua situació d’ocupats i cotizants a la Seguretat Social). Estendre-les també a pares i mares en situació d’inactivitat podrà justificar-se amb altres finalitats assistencials, però per descomptat no estimularia la recerca d’ocupació d’aqueixes persones.

En resum, per a aconseguir per fi una alta taxa d’activitat i una baixa taxa de desocupació, les polítiques de conciliació són potser les més importants, i per això és vital no equivocar-se a l’hora de seleccionar les mesures a aplicar.

Manuel Iglesias Yánez, director de Relacions Laborals d’Alta Gestión (Grup Human Group).