Finançament ‘auto-irrompible’

Vist el debat d’ahir a l’Àgora del canal 33, sobre el nou sistema de finançament de Catalunya, un extreu diverses conclusions relatives tant al tarannà d’aquells que en saben més i dels seus arguments. És bo el sistema de finançament pactat per Mas i Zapatero? Està blindat?

Hi va haver cinc convidats: Guillem López Casanovas, Josep Oliver, Ramon Tremosa, Ramon Pedrós, Josep Solé i Vilanova, tots ells catedràtics i especialistes en la matèria, però no tots ells van actuar amb honestedat i no tots ells van demostrar tenir arguments tècnics a favor o en contra.

Sens dubte, el millor va ser en Guillem López Casanovas que, tot i fer un anàlisi en clau positiva del finançament que apareix al títol sisè de la proposta d’estatut, hi va saber veure bastants errors de metodologia i transparència, sobretot. Podríem dir que és el que més s’ha implicat en millorar aspectes del finançament pactat pels polítics, demanant oralment i per escrit als polítics la inclusió de la capacitat de compra com a mètode per valorar l’ordre de riquesa de les Comunitats Autònomes.

Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada a la UAB va ser clarament el més polític. No va discutir tècnicament el finançament sinó que va jugar a fer campanya amb afirmacions relatives al papus Aznar, a l’Espanya plural i al perill que suposa un Sí debilitat, per la bondat o no del sistema pactat. El sistema és bo però la societat l’utilitza malament (els recorda a algun sistema econòmic en particular?)

En Ramon Tremosa va estar, com de costum, centrat als aspectes tècnics, criticant la manca de transparència del sistema actual i el pactat, i criticant-ne aspectes com la dependència de qui mani a Espanya, que ningú no va negar i que afebleix el sistema d’arrel.

En quart lloc, en Ramon Pedrós, catedràtic de Sistema Fiscal a la UB, va oferir-nos la part pragmàtica i crítica del sistema, discutint amb tothom i deixant clar que ningú pot afirmar que aquest sistema serà bo per Catalunya i que tot queda a l’aire de l’aplicació que se’n faci. Va posar molt d’èmfasi a la inversió en infraestructures, posant-les com a clau de reducció del dèficit i criticant.ne la fòrmula pactada de només set anys de durada.

Per últim, en Vilanova va demostrar que és un coneixedor de la fiscalitat federal i va oferir una visió positiva del sistema pactat a l’estatut de la Moncloa, sense poder negar, això sí, que depenia de l’adaptació que en fes la LOFCA d’aquí a un any. Va definir el sistema pactat com un mur de contenció de les millores obtingudes durant els últims anys.

Com a opinió personal diré que és obvi que no tot depèn d’una agència tributària pròpia o d’un concert econòmic, sinó de la transparència però també és cert que, fins ara, no ha existit la lleialtat institucional d’Espanya amb Catalunya i que aquestes dues fórmules blinden com cap altra la capacitat financera de Catalunya. De fet, això de la dependència de la bondat de la gent va venir quan Josep Oliver li contestava a en Ramon Tremosa que no ens havíem de posar en el pitjor escenari d’una majoria absoluta i això em va recordar a un gag dels humoristes espanyols Faemino i Cansado a on un venedor de gerros afirmava que els gerros que venia eren ‘auto-irrompibles’ i el comprador li pregunta ‘I si es cau a terra?’. I el venedor li respon ‘Home, si es cau a terra es fa trossets, però no ens posem en lo pitjor’.