L’última lliçó

Fa unes setmanes va morir l’àvia de la meva dona i ens va donar a una lliçó que no oblidaré mai: va donar el cos a la medicina i no va voler ni funeral ni cap celebració. Amb 89 anys i sent catòlica com ho era, tenir unes idees d’aquest tipus és del tot sorprenent, i lloable, i la seva família pot sentir-se’n orgullosa. Una senyora de l’Eixample, de la burgesia catalana, no vol molestar al faltar i decideix fer un servei a la humanitat: humil, potser, però gran. Parlant amb companys de feina, de classe treballadora, tots ells coincideixen en una cosa: res de donar el cos a la ciència (incineració o enterrament, amb el seu respectiu funeral). I penso econòmicament: si precisament la gent amb menys capacitat econòmica haurien de ser els primers a voler que la medicina pública avanci. Si precisament ells, que diuen que no creuen en Déu, són els més reacis a deixar el seu cos. Sembla un apunt una mica classista, però la veritat és que m’he quedat sorprès per les dues actituds de dos parts de la societat catalana. A més, tots ells acaben pagant un nínxol que val un dineral, amb el seu respectiu funeral que en val un altre. Econòmicament no li trobo explicació raonable. Personalment, ho respecto.