Neix Jornal.cat

Si reviseu els primers posts d’aquest blog, comprovareu que va néixer com a entorns.info, per passar a ser posteriorment entorns.cat i, finalment impulsa’t. El per què d’aquest últim canvi no ha estat mai explicat per no avançar esdeveniments del que anàvem preparant de feia temps iq ue ha acabat desembocant al primer diari econòmic en català, Jornal.cat.

En aquest diari hi publicaré periòdicament articles sobre economia a on intentaré recuperar l’esperit d’entorns (economia per a ciutadans i pimes), deixant Impulsa’t com a blog personal. 

I ara, publicitat, animeu-vos a visitar Jornal.cat i el meu blog.

Qui és la Cambra?

Ja vaig parlar fa temps de l’impost revolucionari que cobra la Cambra de Comerç als empresaris d’aquest país i els zero serveis que els dóna a canvi però avui, veient que el senyor Miquel Valls, el nostre president (votat com tothom bé sap en unes eleccions democràtiques, anunciades a tots els diaris i comunciades fefaentment als empresaris que paguem la seva taxa), ha acceptat la xifra màgica del senyor Zapatero per al finançament català, els famosos 1794 milions d’euros, equivalents a la meitat del que demanava la cambra fa uns mesos (3500 milions) i lluny de les necessitats reals del nostre país (15000 milions equivalents a l’espoli fiscal que patim), em pregunto per a que ens serveix una institució com aquesta i la gent que la governa a canvi d’unes generoses dietes de representació. Qui coi ens representa i per a què? A qui fa servei la Cambra? Per què els presidents d’aquesta mena d’institucions són sempre tan grans, porten tant de temps als mitjans i es repeteixen als consells d’administració de les grans empreses espanyoles amb seu a Catalunya? Qui són Nin, Fainé, Valls, i d’altres per a dir què vol l’empresariat real al qual castiguen impunement no representant-lo i no barallant-se quan cal amb el pdoer de Madrid. Aquesta gent només són capaços de piular en contra del nostre govern i quan intenta avançar nacionalment, la resta del temps, es dedica a l’antic art de la genuflexió i la mamada més acurada al cap espanyol.

He decidit deixar de pagar l’impost revolucionari de la Cambra i recomano a tothom que faci el mateix i ara, que em vinguin a buscar si volen i parlarem… Ara, hauran de venir via Barajas (perquè no tindrem gestió de l’aeroport), per la N-340 fent caravana o en un tren d’alta velocitat que ells coneixen com a AVE (Alta Velocidad Española) i que només serveix per anar a la ‘capital’.

I ja de pas pregunto: per a quan una associació empresarial que no es vengui a cap partit?

Aventures i desventures d’un economista amb linux

Finalment, i després de pensar-m’ho molt i de convèncer la dona, he instal·lat Ubuntu al portàtil venent-li les mil meravelles de senzillesa, velocitat i seguretat per a la gestió de la seva botiga on-line de cosmètics (Nadiua per a més informació). L’experiència d’instal·lació ha estat gratificant:

• 30 minuts d’instal·lació inicial +15 minuts d’actualització del sistema, i llestos, tot instal·lat

• Provo l’iPod amb el programa Amarock i… perfecte, em sincronitza i puc gestionar les meves subscripcions a podcasts sense problemes. Bé, un pèl més complicat ja que no té Botiga com l’iTunes.

• Instal·lo algunes eines de Google que em calien a través d’un gestor d’aplicacions que m’ha deixat bocabadat.
• Porto tots els documents d’ofimàtica de l’empresa i personals al sistema de fitxers. S’obren i imprimeixen, cap problema.
• I aprofito per buscar alguna aplicació de facturació però… tot i trobar-les (FactuLinex i FacturaLux), no m’acaben de funcionar. de fet, Factulinex ni tan sols la puc instal·lar, i mira que he seguit les instruccions de l’Alejandro Valero) però no aconsegueixo veure ni tan sols el codiciat menú de Debian. En el cas del facturaLux el problema és del mateix programa que no em permet crear la base de dades i no sé per què.

Així i tot, l’empresa té el que tenia, factures amb OpenOffice (Calc i Base), però em feia il·lusió mostrar-li aquesta nit una millora important amb el que teníem. Continuaré cercant i us n’informaré.

Què és l’estagflació?

L’altre dia a un fòrum un noi feia la pregunta sobre si decréixer significava estar en estaglfació i no. Miraré d’explciar-ho amb paraules senzilles, per no fer-me el pedant ni pesat.

• Quan un país creix, hi ha més diners al mercat i això, degut al consum i als increments salarials, provoca inflació. La inflació es pot mantenir controlada actuant adequadament i s’entra en una situació de cert equilibri que beneficia tothom.
• Quan un país decreix es produeix la situació contrària: decreixement i inflació baixa, que es retroalimenten. Aquesta situació és dolenta perquè atura el país, que és el que li ha passat al Japó durant molts anys, amb baixades de preus fins i tot.
• Per últim, si combinem els dos efectes negatius (inflació i decreixement) ens trobem davant de l’estagflació, un procés duríssim del qual és complicat sortir-ne i provoca grans crisis econòmiques. Això, a nivell mundial pot ser molt perillós, com es va veure als anys 70 amb la crisi del petroli. L’economia no creix, la gent no té diners i no consumeix, però els preus de productes de primera necessitat (menjar i petroli) i matèries primeres es disparen per causes que poden ser diverses però que es resumeixen en la teoria dels bens Giffen que vindrien a ser aquells béns que, tot i que pugi el seu preu s’augmenta el seu consum (primera necessitat). No es pot combatre amb facilitat i per força cauen molts sectors.

A més, aquesta vegada, a part de trobar-nos en una situació que s’acosta a l’estagflació, alguns pensem que som davant d¡un canvi de model econòmic, quelcom que va passar fa 80 anys amb el crac del 29. Pels polititzats, no parlem de comunisme, capitalisme ni collonades, sinó de patrons de consum i inversió a la societat i adaptació de l’economia, les empreses i els treballadors als nous patrons.

Petroli transparent

Quan veig l’enèssima vaga de transportistes, pescadors, pagesos i d’altres sectors relacionats directament amb el petroli (la resta també ho estem de relacionats, però indirectament), m’agafen tots els mals. Siguem clars en els plantejaments i comencem a treballar-hi:

• Som en un canvi de model profund i l’alça del petroli n’és un símptoma més
• El petroli és car, ho continuarà sent i no té per què ser dolent que ho sigui
• Els governs no hi poden fer res
• Un petroli car beneficia les energies alternatives i l’eficiència energètica
• Hem de començar a oblidar el cotxe si tenim una alternativa de transport col·lectiu , bicicleta o caminar
• El transport de mercaderies ha de primar el ferrocarril i els seus treballadors han d’adaptar-se a aquesta nova realitat
• El dret de vaga no ha de passar mai per sobre del dret a la mobilitat i al proveïment de béns i serveis bàsics (alimentació, sanitat, educació, …)

De vegades, els governs haurien de parlar clar als seus ciutadans, tot i que això no donaria vots i sí molts disgustos. Però és clar, és més fàcil culpar els Estats Units, els empresaris-especuladors (sempre junt) i els neo-liberals.