Per què no vaig al Camp Nou?

Donat que es comencen a fer elucubracions del per què el soci no va al Camp Nou a veure els partits del Barça, vull alegar el següent per a que ningú parli en nom meu:

1. Els partits són molt tard i, quan tens nanos, no pots portar-los a dormir a les 24:30 hores només perquè al senyor Contracte Televisiu no li surt a compte retransmetre els partits a les 18 hores, degut a la raó número tres.

2. L’aparcament és impossible i el transport públic inviable pels que tenim nens que no poden aguantar una hora de peu i apretats entre adults als que els arribena les cames. Ofec i/o claustrofòbia segurs. A més, si em permeteu la superficialitat, la comoditat del cotxe (pel qual pago permís de CIRCUL·LACIÓ) permet també escoltar el post-partit, cosa que al metro no pots fer-ho.

3. I el més important, els partits contra l’Almeria o el Racing de Santander no criden l’atenció com per a fer els dos sacrificis anteriors, per això aquesta temporada només vaig a partits importants.

Apa, ja ho he dit.

Lliga europea

No he parlat mai d’esports en aquestbloc però avui faré una excepció per fer-vos partíceps d’una decisió meditada profundament. Sóc aficionat al futbol des de petit, soci del Barça des que tinc ús de raó i abonat al Camp Nou per la mateixa època, pel que vaig a l’estadi amb mon pare i mon germà de tota la vida. Per a nosaltres era una tradició, un moment de soledat de tots tres per a parlar de les nostres coses i per a fer allò que se’n diria relació pare-fill. De fa un temps, però, mon germà és a Vic i jo tinc al Martí, lo que m’ha comportat una baixada en l’assistència al camp important. A més, quan hi vaig és per veure un Barça-Racing de Santander a on uns volen jugar a futbol i els altres no, i el preocupant és que això ja s’ha convertit en un habitual quan juguem (i el Madrid també) contra equips petits. Per contra, a Europa tot canvia, la gran majoria d’equips volen guanyar els partits i la lliga de campions té una aura especial que provoca nerviosisme abans i després del partit, i que és sinó el futbol: aquell pessigolleig previ, aquell gaudi irracional de veure uns jugadors vestits de colors seguint una pilota i fent fruir l’afició amb tocs i passades. És per això que el meu propòsit per aquesta temporada és anar al futbol amb mon pare i mon germà, però anar només als partits europeus: sónentre setmana i gaudeixes… Què més vols! I la lliga espanyola? Doncs la catalana fa 70 anys també va desaparèixer en benefici de l’espectacle, oi?

L’última lliçó

Fa unes setmanes va morir l’àvia de la meva dona i ens va donar a una lliçó que no oblidaré mai: va donar el cos a la medicina i no va voler ni funeral ni cap celebració. Amb 89 anys i sent catòlica com ho era, tenir unes idees d’aquest tipus és del tot sorprenent, i lloable, i la seva família pot sentir-se’n orgullosa. Una senyora de l’Eixample, de la burgesia catalana, no vol molestar al faltar i decideix fer un servei a la humanitat: humil, potser, però gran. Parlant amb companys de feina, de classe treballadora, tots ells coincideixen en una cosa: res de donar el cos a la ciència (incineració o enterrament, amb el seu respectiu funeral). I penso econòmicament: si precisament la gent amb menys capacitat econòmica haurien de ser els primers a voler que la medicina pública avanci. Si precisament ells, que diuen que no creuen en Déu, són els més reacis a deixar el seu cos. Sembla un apunt una mica classista, però la veritat és que m’he quedat sorprès per les dues actituds de dos parts de la societat catalana. A més, tots ells acaben pagant un nínxol que val un dineral, amb el seu respectiu funeral que en val un altre. Econòmicament no li trobo explicació raonable. Personalment, ho respecto.

Una gran experiència

Feia temps que no en parlava, però el Martí cada dia està més gran i més juganer. Tenir un fill és l’experiència més gran de la meva vida i, tot i que ja no sé què significa dormir vuit hores seguides, ni anar al cinema o al teatre, i menys de viatge; trobo que compensa enormement. Ara, amb pràcticament tres mesos, ja comença a ser interactiu, té ganes de gresca durant el dia, somriu, mou les mans (de manera semi-controlada), juga amb ninos i s’hi fixa… s’hi fixa molt. Li encanta està incorporat, tot i que no és bo estar-ho gaire estona amb un nen encara petit.
Ara, dorm, i penses, quin plaer dormir còmodament i sense preocupacions… buf. I les nits? Bé, tot i que no dormim vuit hores seguides (bé, l’altra cop ell si, però massa d’hora), des del primer mes s’adorm solet a les nits amb el llum apagat i quan menja a mitja nit no costa gens que es torni a adormir. Quina sort!

Propòsits d’any nou

És una mica complicat pensar en propòsits d’any nou quan un té un nano a casa que absorveix (en el bon sentit de la paraula) tot el nostre temps, però ho faré:

• Gaudir de la família i dels amics.
• Créixer professionalment dins la meva empresa.
• Ajudar la meva dona en el seu projecte professional.
• Escriure més sovint al bloc.
• Llegir amb més calma llibres, diaris, revistes i blocs.

Crec que cinc propòsits són suficients per a un sol any, no creieu?