Què m’agrada i què no del diari Avui

M’agrada:

• Que gairebé la meitat de la secció Món estigui dedicada a entrevistes, anàlisi i reportatge.
• Que separi l’opinió del personal del diari i bústia (Opinió) de la d’opinadors externs (Diàleg).
• Que hagi apostat per l’anàlisi amb el suplement A+A+, encara que em quedi curt.
• Que publiqui Obituaris.
• Que aposti per la Cultura.
• Que tingui a en Sostres.
• Que comenci a apsotar per la informació local (Barcelona, Sant Cugat, Sabadell i Terrassa, per ara).
• Que no publiqui anuncis de prostitució.
• Que el preu per a subscriptors sigui competitiu (350 euros).
• Que tingui una edició digital competitiva.

No m’agrada:

• Que només hi hagi una pàgina de bústia de lectors
• Que Món estigui per darrera de Política.
• Que la portada siguin titulars enormes i fotografia: hi falten entradetes.
• Que les notícies espanyoles surtin a la secció de Política.
• Que no inclogui el BCN ÍndexCat com a índex borsari de referència al nostre país, al nivell de l’IBEX, el CAC, el DAX o el FTSE.
• Que no tingui un bon suplement econòmic.
• Que els divendres i dissabtes el diari estigui tan buit de contingut a Món
• Que no tingui subscripcions de cap de setmana o laborables.
• Que no hi hagi una versió completa en PDF per a subscriptors, així com de la resta de suplements, tant locals com nacionals, i en temps real i no diferit a setmana vista.

Subscripcions flexibles

Quan mires les webs de La Vanguardia, El País, El Mundo, The Guardian, Wall Street Journal o New York Times i ho compares amb l’Avui o El Punt se’t cauen els collons a terra, parlant clar. Tots aquests diaris ofereixen diferents tipus de compres i subscripcions que permeten fer un producte a la teva mida: continguts per internet, PDFs diaris o anuals, dies laborables, caps de setmana, edicions digitals, …

En quant a El Punt o a l’Avui: pura i simple subscripció anual en paper que inlcou, o no, una versió en PDF del diari en el cas d’El Punt. En el cas de l’Avui, a més, no pots subscriure’t còmodament des de casa per internet, lo que ho fa més absurd encara si volen captar jovent.

Però de debò no hi ha lloc per a subscriptors de cap de setmana a l’Avui? O de la versió en PDF d’El Punt? I un Reader com el del NYTimes? I Zinio com el Marca? I la compra d’un exemplar en PDF per SMS? Ens fa por el mercat i el públic? O simplement vivim bé amb les subscripcions públiques i les subvencions? Com a mínim posa diàriament a l’edició en paper un anunci per a subscriure’s, amb el preu a pagar i amb la possibilitat d’una subscripció semestral però… res més?

La portada de l’Avui

Ahir quelcom que m’ha agradat i avui un detall que em desagrada: els titulars grans i les portades gràfiques. Potser vaig en contra del futur però m’agraden les portades amb contingut a on pots llegir entradetes a part de titulars i lletres grosses. De fet, el disseny que l’Avui va estrenar al setembre de 2005 ja incorporava un tipus de portada que m’agradava: una fotografia gran amb un titular mitjà i una entrada sobre el mateix, i una columna lateral amb tres o quatre titulars. Ara, en canvi, posen titulars enormes que només busquen l’impacte, a l’estil dels diaris sensacionalistes.

Dubto que l’Avui vengui més o menys per posar titulars grans i gràfics senzills, però espero que sigui una moda passatgera i tornin a fer und iari seriós, portada inclosa.

Obituaris a l’Avui

Igual que critico sovint el diari Avui, quan fan coses positives toca dir-ho i felicitar-los.

Des de fa ja uns dies, l’Avui incorpora una novetat que m’encanta: Obituaris de personatges morts ja sigui el mateix dia, setmana o històrics. L’Obituari és una petita biografia de la persona preparada normalment abans de que sigui morta i publicada el mateix dia en molts casos. La secció d’Obituari del The Economist era l’única secció a la que no fallava mai un servidor i, lluny de l’esperit morbós que molts puguin pensar, l’obituari és un article merament informatiu del personatge i la seva vida i no pas de la seva mort, el que ho fa interessant històricament i útil si algun dia vols llegir més sobre el personatge o la seva història. Els personatges no tenen perquè ser admirats i hi pots trobar des de mafiosos a esportistes, passant per polítics i artistes de tota mena. Aquesta és la gràcia.
L’altre punt positiu de la secció és que tracta personatges de tot el món i això el fa comparable als grans mitjans d’arreu del món: com el mateix The Economist, el New York Times o el Wall Street Journal.

Times Reader 5: la conclusió

Ho hem fet, ens hi hem subscrit atrets per una informació diferent i actualitzada, a un preu competitiu. Em sap greu pels meus dos diaris (l’Avui i El Punt) però em plantejaré fins i tot si els segueixo comprant els caps de setmana. Em fa mandra llegir-los, per la politiqueria permanent de l’Avui i per la manca d’ambició d’El Punt.

La veritat és que no sé si m’agradarà però, després de reduïr la despesa d’un diari cada dia, pagar 40 euros per una subscripció anual no em sembla molt arriscat, tampoc.

Però el New York Times és de Nova York? Mireu, sempre he criticat els auto-anomenats ‘ciutadans del món’ i per això he triat el New York Times per sobre de la seva versió global (International Herald Tribune) ja que, si els llegeixes tots dos, te n’adones de la gran identitat que reflecteix el primer (encara que no sigui la meva) i de la manca de personalitat del segon. Però això seria un altre tema.