Què és l’estagflació?

L’altre dia a un fòrum un noi feia la pregunta sobre si decréixer significava estar en estaglfació i no. Miraré d’explciar-ho amb paraules senzilles, per no fer-me el pedant ni pesat.

• Quan un país creix, hi ha més diners al mercat i això, degut al consum i als increments salarials, provoca inflació. La inflació es pot mantenir controlada actuant adequadament i s’entra en una situació de cert equilibri que beneficia tothom.
• Quan un país decreix es produeix la situació contrària: decreixement i inflació baixa, que es retroalimenten. Aquesta situació és dolenta perquè atura el país, que és el que li ha passat al Japó durant molts anys, amb baixades de preus fins i tot.
• Per últim, si combinem els dos efectes negatius (inflació i decreixement) ens trobem davant de l’estagflació, un procés duríssim del qual és complicat sortir-ne i provoca grans crisis econòmiques. Això, a nivell mundial pot ser molt perillós, com es va veure als anys 70 amb la crisi del petroli. L’economia no creix, la gent no té diners i no consumeix, però els preus de productes de primera necessitat (menjar i petroli) i matèries primeres es disparen per causes que poden ser diverses però que es resumeixen en la teoria dels bens Giffen que vindrien a ser aquells béns que, tot i que pugi el seu preu s’augmenta el seu consum (primera necessitat). No es pot combatre amb facilitat i per força cauen molts sectors.

A més, aquesta vegada, a part de trobar-nos en una situació que s’acosta a l’estagflació, alguns pensem que som davant d¡un canvi de model econòmic, quelcom que va passar fa 80 anys amb el crac del 29. Pels polititzats, no parlem de comunisme, capitalisme ni collonades, sinó de patrons de consum i inversió a la societat i adaptació de l’economia, les empreses i els treballadors als nous patrons.

Petroli transparent

Quan veig l’enèssima vaga de transportistes, pescadors, pagesos i d’altres sectors relacionats directament amb el petroli (la resta també ho estem de relacionats, però indirectament), m’agafen tots els mals. Siguem clars en els plantejaments i comencem a treballar-hi:

• Som en un canvi de model profund i l’alça del petroli n’és un símptoma més
• El petroli és car, ho continuarà sent i no té per què ser dolent que ho sigui
• Els governs no hi poden fer res
• Un petroli car beneficia les energies alternatives i l’eficiència energètica
• Hem de començar a oblidar el cotxe si tenim una alternativa de transport col·lectiu , bicicleta o caminar
• El transport de mercaderies ha de primar el ferrocarril i els seus treballadors han d’adaptar-se a aquesta nova realitat
• El dret de vaga no ha de passar mai per sobre del dret a la mobilitat i al proveïment de béns i serveis bàsics (alimentació, sanitat, educació, …)

De vegades, els governs haurien de parlar clar als seus ciutadans, tot i que això no donaria vots i sí molts disgustos. Però és clar, és més fàcil culpar els Estats Units, els empresaris-especuladors (sempre junt) i els neo-liberals.

On són els meus 400 euros?

El dia 24 de Maig de 2008, el govern espanyol va aprovar el Reial Decret 861/2008 de 23 de Maig, pel qual es modifica el Reglament de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) en matèria de pagaments a compte sobre els rendiments del treball i d’activitats econòmiques. Aquesta modificació té com a principals punts del seu interès un nou procediment i límits de càlcul de les retencions del treball i una deducció de 400 euros per l’obtenció de rendiments del treball o d’activitats econòmiques. Però anem als 400 euros que és el que tothom em pregunta a la feina i a fora.

Aquest any 2008, la rebaixa de les retencions als perceptors de rendiments del treball serà efectiva a les nòmines del mes de juny amb una minoració de la citada retenció de fins a 200 euros per perceptor. L’import restant, fins a arribar als 400 euros, es prorratejarà en els propers mesos, fins a finals d’any, mitjançant l’aplicació d’un menor tipus de retenció.

En quant als contribuents que exerceixin activitats econòmiques, la mesura es materialitzarà en una reducció de l’import dels pagaments fraccionats trimestrals de fins a 200 euros en el pagament fraccionat a presentar al mes de juliol i 100 euros més en cadascun dels següents (octubre 2008 i gener 2009). La quantitat no consumida en un trimestre, es podrà deduir en el trimestre següent del mateix exercici 2008.”

Fins aquí, la nota de premsa del Ministeri espanyol d’economia i hisenda (que he traduït deixo al citat ministeri per al seu ús gratuït) però, queden alguns dubtes a resoldre ja que dóna la sensació que els més desafavorits no veuran un cèntim ja que, els que perceben rendes molt baixes, o no arriben al límit per aplicar-los retenció o tenen retencions que no arriben als 400 euros, pel que només podran obtenir-los si (llegint amb tarannà la llei) imaginem que ho poden regularitzar a la seva renda, però… és que tenen rendes baixes i, per tant, no estan obligats a fer-ne! Llavors, coincidirem a resoldre que no cobraran aquests 400 euros. Em ve a la ment la vidua que cobra 5000 euros l’any sense retenció, amb un reintegrament de 180 euros, perquè ha tingut uns petits interessos bancaris que li fan pujar el mínim. Aquesta no els cobrarà.

Miro de fer memòria però no recordo una mesura d’impuls econòmic més patillera a la meva vida professional: en primer lloc pel format (si vols donar 400 euros, fes un xec com el dels nadons); i en segon lloc per la demostració (reconeguda) de què no hi ha més idees que això al ministeri d’economia… trist, molt trist.

5 lleis per l’estalvi

De vegades discutim amb amics sobre si tenim capacitat d’estalvi o no i sempre acabem enfrontats en dos bàndols que, de ben segur, tenen part de raó: estan els que opinen que el problema és que no tenim calers per estalviar, i els que opinem que manca voluntat d’esforç i sacrifici. Probablement es tracta d’ambdues coses però em nego a pensar que no existeix ni la més mínima possibilitat d’estalviar, ja sigui en loteria, en diaris, en cafès a fora de casa, en lleure, … és per això que, lluny de polemitzar sobre els salaris que tenim, em disposo a enumerar les que jo considero les regles de l’estalvi, tant a nivell empresarial com particular.

1. L’estalvi comença per un cèntim
2. L’estalvi és lent
3. L’estalvi és en les despeses inútils
4. L’estalvi és enemic de les decisions ràpides
5. L’estalvi és esforç i sacrifici

Òbviament, això no és una llista completa i segur que vosaltres en podeu afegir de noves o corregir les meves. Endavant!

Malaguanyat Indexcat

Corria l’any 2007 quan el senyor Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, va sortir-se amb la seva i va crear un índex borsari que reflectís l’evolució de les principals empreses catalanes cotitzades. Era un índex bastant exhaustiu ja que recollia quinze valors (l’EuroStoxx europeu en recull 50, l’Ibex espanyol 35 i el Cac francès 40) i això podia donar una imatge gràfica del que s’apujen o s’abaixen les expectatives econòmiques al nostre país.
Ahir, les borses europees van patir una sotracada impressionant (una mitjana del 7%) i l’Índexcat no n’ha estat una excepció (ha baixat un 4,52%, front al 7,31 del BCN Global-100) però els mitjans catalans han tornat a obviar-lo posant-hi per davant l’índex nacional, l’Íbex-35, l’Avui, per cert, en portada i amb les corresponents banderetes ‘nacionals’. Últimament m’agafen unes ganes d’apuntar-me a El Punt…
Quants anys hauran de passar per a que ens creiem el país?