El NO del final d’un cicle

Fa temps que passa quelcom a la Unió Europea i, sota el meu humil punt de vista, és que ha perdut el sentit de ser. En un món globalitzat, els grans estats o entitats supraestatals massa intervencionistes, no tenen futur. En canvi, les unions monetàries, la lliure circulació entre països o el mercat únic són fòrmules que semblen pensades específicament per un món globalitzat i per això han funcionat. Calen noves idees en aquest sentit i no a l’antic somni d’un mega-estat. De fet, jo mateix fa uns anys somniava uns Estats Units d’Europa però ara, veient-ho en perspectiva, considero que la Unió Europea ha de seguir fòrmules menys estatals i més col·laboracionistes… Menys directives i més projectes comuns que uneixin els ciutadans i no pas els estats. Molta gent ho ha dit, des de l’economista Kenichi Ohmae fins a Richard Dawson en el seu calendari d’extinció de diversos aspectes de la vida actual com els estats nació. El futur és a les petites regions obertes al món i no pas a grans entitats que pretenen esdevenir estats algun dia, ja que aquests són lents de reflexos, heteogenis a les seves necessitats i intervencionistes en excés.

Dir NO quan toca

Quina enveja observar el per què els irlandesos han dit no al Tractat de Lisboa de la UE. La raó principal, segons els analistes, és que no l’entenen. Aquí, en canvi, vàrem votar sí perquè els nostres governants ens deien que era bo. I això és bo per la UE? Doncs en un principi no, ja que queda aturat el que quedava de la non-nata constitució europea; però a la llarga pot servir perquè els governants europeus comencin a plantejar-se que cal fer lleis útils i entenedores, i no nyaps infumables per a quater euro-buròcrates. Per cert, un nyap infumable com el nostre estatut.