L’última lliçó

Fa unes setmanes va morir l’àvia de la meva dona i ens va donar a una lliçó que no oblidaré mai: va donar el cos a la medicina i no va voler ni funeral ni cap celebració. Amb 89 anys i sent catòlica com ho era, tenir unes idees d’aquest tipus és del tot sorprenent, i lloable, i la seva família pot sentir-se’n orgullosa. Una senyora de l’Eixample, de la burgesia catalana, no vol molestar al faltar i decideix fer un servei a la humanitat: humil, potser, però gran. Parlant amb companys de feina, de classe treballadora, tots ells coincideixen en una cosa: res de donar el cos a la ciència (incineració o enterrament, amb el seu respectiu funeral). I penso econòmicament: si precisament la gent amb menys capacitat econòmica haurien de ser els primers a voler que la medicina pública avanci. Si precisament ells, que diuen que no creuen en Déu, són els més reacis a deixar el seu cos. Sembla un apunt una mica classista, però la veritat és que m’he quedat sorprès per les dues actituds de dos parts de la societat catalana. A més, tots ells acaben pagant un nínxol que val un dineral, amb el seu respectiu funeral que en val un altre. Econòmicament no li trobo explicació raonable. Personalment, ho respecto.

Una gran experiència

Feia temps que no en parlava, però el Martí cada dia està més gran i més juganer. Tenir un fill és l’experiència més gran de la meva vida i, tot i que ja no sé què significa dormir vuit hores seguides, ni anar al cinema o al teatre, i menys de viatge; trobo que compensa enormement. Ara, amb pràcticament tres mesos, ja comença a ser interactiu, té ganes de gresca durant el dia, somriu, mou les mans (de manera semi-controlada), juga amb ninos i s’hi fixa… s’hi fixa molt. Li encanta està incorporat, tot i que no és bo estar-ho gaire estona amb un nen encara petit.
Ara, dorm, i penses, quin plaer dormir còmodament i sense preocupacions… buf. I les nits? Bé, tot i que no dormim vuit hores seguides (bé, l’altra cop ell si, però massa d’hora), des del primer mes s’adorm solet a les nits amb el llum apagat i quan menja a mitja nit no costa gens que es torni a adormir. Quina sort!

Propòsits d’any nou

És una mica complicat pensar en propòsits d’any nou quan un té un nano a casa que absorveix (en el bon sentit de la paraula) tot el nostre temps, però ho faré:

• Gaudir de la família i dels amics.
• Créixer professionalment dins la meva empresa.
• Ajudar la meva dona en el seu projecte professional.
• Escriure més sovint al bloc.
• Llegir amb més calma llibres, diaris, revistes i blocs.

Crec que cinc propòsits són suficients per a un sol any, no creieu?

I el Martí? Costipat per l’any nou!

Des que va néixer que no n’hem parlat, però el Martí segueix amb nosaltres i, de debò que estem passant una de les millors etapes de les nostres vides. Així i tot, ara mateix el tenim refredat i ple de mocs. Coi de virus! A més, li he encomanat jo mateix, i això em fa molta més ràbia encara.
Per cert, a risc de no poder escriure demà… Bona entrada d’any!

‘Ja sóc aquí’ (Martí)

Finalment, dimarts passat (dia 13, sí) va néixer el Martí. Com esperàvem, va ser un dia ple d’emocions que va iniciar-se dilluns a la nit amb les priemres contraccions i avisos que anava de debò. El part va ser complicat i veritablement frapant per un espectador priemrenc com jo, però veient-ne el resultat l’alegria omple el teu cos per moments i desterra el cansament d’una nit sense dormir. El Martí va pesar 4.125 kg i va medir 54 cm, però el part va poder ser normal. Ara, finalment, ja som a casa i comencen les primeres guàrdies imaginàries i l’establiment d’un horari basat en ell i impossible de modificar si no és amb temps i paciència. M’ho va dir mon pare fa uns mesos: ‘et passes 9 mesos planificant-ho tot i, en el moment de treure el cap, ja comences a improvitzar, i fins ara’ (tinc 31 anys)