Premsa lliure vs finançament

Vaig advertir que tornaria amb el tema de la premsa i aquí estic. I sí, efectivament, enfronto premsa lliure i subvencions perquè crec que no són compatibles a una societat democràtica. Qui avisa no és traidor.

Sabeu com es financia la BBC? Taxa de tots els ciutadans anglesos, galesos, escocesos i de l’Irlanda del Nord, i res més. A qui obeeix la BBC llavors? Als ciutadans, al govern o als patrocinadors? Patrocinadors no en té, el govern no hi pinta res i, per tant, qui paga mana, al poble el que és del poble: la informació lliure.

Sabeu com es financia el Wall Street Journal o el New York Times? Amb publicitat (sobretot a internet) i amb els lectors. Aqui obeeixen doncs aquests diaris? Als ciutadans, al govern o als patrocinadors? Als patrocinadors pot ser, però veient com parlen d’ells mateixos (cas Murdoch amb el WSJ) no crec que hi influeixin gaire; el govern torna a no pintar-hi res de res i, per tant, qui paga torna a manar, el cituadà.

Sabeu com es financien els mitjans catalans? I parlo de catalans, no d’espanyols, ho dic perquè ja sé que els defectes que redactaré es donen també al país veí, però no en parlo com no en parlo dels mitjans francesos tampoc. Subvencions, publicitat (poca i pública) i lectors (amb subscripcions massives d’estaments públics). A qui obeeixen doncs? Només cal veure el compte de resultats per observar que l’Avui, El Punt o La Vanguardia no parlaran mai de manera descarnada del govern, ni de La Caixa, ni de quelcom que s’hi assembli, no sigui cas que perdem algun llençol. La història de la llagrimeta de: si no els ajudem no existirien els diaris no me la crec. Fem la prova: prohibim vendre diaris a Catalunya que hagin estat ajudats directa o indirectament per l’administració i observem aviam què passa amb els lectors que sempre hem volgut llegir-lo. Potser en vendran menys i s’hauran de replantejar el negoci però no desapareixerà la premsa en general. Simplement ens tenen agafats per la por, com sempre.

I doncs, què hi podem fer? Doncs contràriament al que he defensat durant molts anys, comprar premsa catalana només fa que ens tinguin més collats que mai i jo ja n’estic fart: vull que pensin com aconseguir que els llegeixi, com ser referents, com vendre més diaris (siguin dominicals o diaris, valgui la redundància), com convertir-se en líders, com ser els millors, com seduir-me collons!

Jo, per la meva part, m’he passat a la premsa lliure (amb tendència, però lliure). Una premsa que si ha d’acusar al govern de tenir massa funcionaris, o de donar subvencions als altres mitjans, o d’assenyalar amb el dit els problemes del país i els seus responsables (ensenyament, immigració, finançament, sobirania, …) no li tremoli el pols.  Vull un mitjà que es mantingui sols amb el preu que pago i la publicitat sense condicionants… I si he de pagar més, ho pagaré. I si només pot sortir els diumenges, doncs millor. I si només és digital, doncs perfecte. La llibertat no té preu i al final sempre obté bons resultats.

El mal de la premsa pública

Stephen Glover a l’Independent i Roy Greenslade al Guardian ens ilustren sobre quelcom que al nostre páis és habitual: els ajuntaments, diputacions i governs que actuen com a diaris. Publiquen el seu butlletí, en forma de diari en molts casos, i es mengen el mercat d’aquelles petites empreses que s’hi dediquen amb llibertat. Llegeixis el cas dels periòdics d’alguns barris de Barcelona i la seva competència pública amb el Barcelona Informació (entre d’altres publicacions gratuïtes), el Diari de Barcelona o la revista InfoCatalunya, o les ràdios municipals i comarcals, o les tres ràdios públiques en català que conviuen, … Tots aquests mitjans fan la competència als extints Zona Nord, o als encara vius Línia Barcelona o Més Ciutat.

El NO del final d’un cicle

Fa temps que passa quelcom a la Unió Europea i, sota el meu humil punt de vista, és que ha perdut el sentit de ser. En un món globalitzat, els grans estats o entitats supraestatals massa intervencionistes, no tenen futur. En canvi, les unions monetàries, la lliure circulació entre països o el mercat únic són fòrmules que semblen pensades específicament per un món globalitzat i per això han funcionat. Calen noves idees en aquest sentit i no a l’antic somni d’un mega-estat. De fet, jo mateix fa uns anys somniava uns Estats Units d’Europa però ara, veient-ho en perspectiva, considero que la Unió Europea ha de seguir fòrmules menys estatals i més col·laboracionistes… Menys directives i més projectes comuns que uneixin els ciutadans i no pas els estats. Molta gent ho ha dit, des de l’economista Kenichi Ohmae fins a Richard Dawson en el seu calendari d’extinció de diversos aspectes de la vida actual com els estats nació. El futur és a les petites regions obertes al món i no pas a grans entitats que pretenen esdevenir estats algun dia, ja que aquests són lents de reflexos, heteogenis a les seves necessitats i intervencionistes en excés.

Teoria Econòmica bàsica

El govern espanyol, de la mà de la seva precandidata per Barcelona, ens anuncia que es donaran nous ajuts al lloguer de l’habitatge: 210 euros mensuals directes durant quatre anys i deduccions com les de compra a la renda. Com tothom bé sap, aquesta mesura ha estat presa per afavorir l’accés a l’habitatge i convertir-lo en un dret i no en un problema, com ho és ara degut als elevats preus dels habitatges. Però, solucionarà això quelcom? Pot ser contraproduent?

Paga, treballa i calla

Seré clar: no m’agrada que em prenguin el pèl. Ni quan vaig a un restaurant i pago per no menjar bé, ni quan vaig al cinema i m’avorreixo, ni quan treballo per l’administració pública i pago. El reciclatge és l’últim invent que ha trobat el sector públic per a fer-nos treballar i guanyar uns diners a canvi. El sistema ve de lluny i segueix aquestes pautes: